Ara fa unes setmanes, Feministes de Gràcia va fer una jornada de formació en Ecofeminisme amb les companyes d’Acció Ecofeminista. Volem deixar-vos un petit recull de tot allò que vam aprendre sobre què és i d’on neix l’ecofeminisme, quin enfoc aporta a la lluita feminista, quins aspectes revisa i quines propostes fa per al nostre present i futur.
L’ecofeminisme, terme que va aparèixer per primera vegada l’any 1974 al llibre Le Féminisme ou la Mort de François D’Eaubonne, és una corrent teòrica i política que destaca la connexió entre la dominació, explotació i degradació de la terra i la natura i l’opressió de les dones i altres grups socials minoritaris. Tot i així, no podem datar els orígens dels moviments ecofeministes com a tal, ja que les persones dedicades a les tasques de reproducció de la vida, tradicionalment dones, sempre s’han encarregat també de la producció i conservació de la natura per a la subsistència, així com de la cura dels terrenys comunitaris i de la defensa dels territoris, perquè eren conscients que el deteriorament dels recursos naturals anava associat al deteriorament de la seva vida i la dels seus.
L’ecofeminisme ens parla de que les persones som vulnerables i, per tal de sobreviure, necessitem de l’atenció i les cures mútues, tasques que generalment i social han estat assumides per dones. Així mateix, som ecodependents, perquè necessitem dels recursos finits del planeta i de la biodiversitat per a poder sustentar la nostra vida, i la vulneració d’aquests recursos té conseqüències sobre els nostres cossos i sobre els processos biofísics que garanteixen la reproducció natural de la vida, generant efectes com la creació de noves malalties, pandèmies, trencament de cadenes tròfiques o catàstrofes naturals i climàtiques. Tot i saber-ho, sovint no responem a les pròpies necessitats en funció de la nostra ecodependència o al que necessiten els nostres cossos o la nostra comunitat, sinó que actuem com a individuals, segons els nostres desitjos i el nostre poder adquisitiu: ens comprem un producte produït a l’altra punta del món o construim una casa allà on abans hi havia un bosc, sense tenir en compte les conseqüències. Tot i l’evidència de la necessitat de les cures i de la conservació del medi natural per a la supervivència i la reproducció de la vida, el sistema capitalista i patriarcal s’ha assentat a costa de l’ús intensiu i insostenible dels recursos del planeta, així com de la generació de desigualtats socials.
S’acostuma a parlar d’ecofeminismes, en plural, perquè hi ha diverses corrents de pensament i de pràctica que no son excloents entre sí, però que tenen diferències a l’hora de posicionar-se o encarnar aquestes teories. Son els següents:
– Ecofeminisme clàssic o essencialista: Hi predomina una visió d’exaltació de la dona com a productora de vida, que s’identifica amb la Terra com una mare.
– Ecofeminisme espiritualista: Unit a l'”ecologisme dels pobres”, per la subsistència, del que se’n coneix sobretot a Vandana Shiva. Té com a objectiu recuperar sobiranies sobre el territori i sobre els propis cossos.
– Ecofeminisme constructivista: Parteix de les economies feministes, marxistes i ecologistes. Fa palès la despossessió dels cossos i dels territoris que generen dinàmiques de jerarquia.
– Ecofeminisme queer: Procés d’animalització de les sexualitats no normatives i de subalternització, com en molts dels processos que es donen sobre la terra. Reivindica el dret a poder decidir com ens relacionem, recuperació de l’agencia sobre el nostre cos i territori.
– Ecofeminisme animalista o antiespecista: Incorpora la mirada sobre els éssers no humans i la seva explotació en les cadenes d’explotació i producció.
Actualment, existeixen nou límits als processos biofísics fonamentals per poder garantir la reproducció natural, interdependents entre ells i que són la xarxa de seguretat de la humanitat, que es troben desregulats i cada cop més desestabilitzats. Són la regulació del clima, el ritme d’extinció de la biodiversitat, els cicles del nitrogen i el fòsfor, l’esgotament de l’ozó estratosfèric, l’acidificació dels oceans, l’ús d’aigua dolça, els canvis en l’ús del sòl, la contaminació atmosfèrica per aerosols i la contaminació química de sòls i aigua. Aquesta desestabilització dels recursos ens porta a pensar en un decreixement necessari que, al cap i a la fi, serà irremeiable. L’important és focalitzar-nos en com serà aquest decreixement: respectuós amb els processos de la natura, que garanteixi unes condicions de vida adequades i ambientalment sostenibles, que asseguri la justícia i equitat entre les persones, democràtic i comunitari i que ressignifiqui els treballs de cures, entre d’altres.
Tal com diu Silvia Federici a Caliban i la Bruixa, “vivim en un món que viu d’esquenes a la seva pròpia supervivència”. És per això que cal construir alternatives on l’alliberament d’opressions de gènere i la defensa dels ecosistemes i la preservació de la natura vagin de la mà per tal de posar la vida de les persones i del medi ambient al centre.
FEMINISTES DE GRÀCIA 