[CONCURS] FEM NOSTRE L’ESPAI PÚBLIC!

cartell dones def

Aquest any per la Festa Major de Gràcia volem fer nostre l’espai públic i ho volem fer amb tu! Per això hem iniciat un concurs per pintar les persianes buides del barri (es parlarà prèviament amb els propietaris) i omplir així de colors feministes els carrers i les places. Agafa els sprais i vine a pintar amb nosaltres!

BASES DEL CONCURS:

1. Les participants han de ser dones, lesbianes o trans o col·lectius on el 50% ho siguin.

2. La temàtica del graffiti ha de ser sobre la violència simbòlica.
(Què és la violència simbòlica? Aquí tens una explicació)

3. El missatge ha de ser propositiu, empoderador i per a la recuperació de l’espai públic.

4. Especificar el material que necessites al mail que us adjuntarem.

5. Enviar el dibuix via mail en jpg.

6. Tenir en compte que es farà sobre una persiana blanca.

7. La mida és de persiana estàndard.

8. El material el proporcionem nosaltres + entrepà i beguda.

9. El nombre de dissenys a presentar NO és limitat.

10. L’últim dia per presentar les propostes serà el 15 de juliol.

Mail: donesfeministesdegracia@gmail.com amb l’assumpte ‘Persianes feministes’

Què és la violència simbòlica?

Les relacions de poder que s’estableixen en el sistema patriarcal, doten de costums, maneres de fer i d’actuar discriminatòries però alhora legitimades socialment. Aquesta jerarquia es caracteritza per la desigualtat entre gèneres, per la qual cosa les dones i la resta de col·lectius no normatius resten oprimits en qualsevol àmbit.

En aquest sentit, gràcies a les construccions socials com ara la família nuclear heteronormativa (basada en home, dona, fill/a) instaurada gràcies al llenguatge religiós, a més de la vida pública i privada on hem estat tradicionalment invisibilitzades, i on de fet, se’ns ha impedit que hi forméssim part o participéssim, són moltes de les raons d’aquestes violències simbòliques, les quals no sempre són visibles i cal assenyalar-les, identificar-les, i combatre-les.

El feminisme actua en contra aquesta visió i promou la lluita organitzada per eradicar aquestes, i totes les violències de gènere, eliminar estereotips i rols de gènere preestablerts per la cultura popular patriarcal.

És per aquesta raó que volem tenyir el barri de feminisme amb propostes constructives en relació a les violències simbòliques en tots els àmbits socials: cultura i tradicions, espai públic, festes majors, institucions, llenguatge, cosificació, religió, família, relacions afectives, mitjans de comunicació, etc. Fartes de ser ciutadanes de segona, i contra tot tipus de violències, assenyalem-les, identifiquem-les i combatim-les, per construir alternatives col·lectives.

Què entenem per violència simbòlica?

Espai Públic: La lluita per l’apropiació del que en diem espai públic també és una lluita feminista. No existeix un concepte igualitari d’espai públic, ja que les relacions socials que s’hi estableixen són desiguals i patriarcals. D’aquesta manera, l’espai públic ha estat pensat i dissenyat prioritzant el sector productiu, el vehicle rodat, privat i de motor, així com des de l’espai per al consum, que ens expulsa com a veïnes que pretenen desenvolupar les seves necessitats bàsiques. En aquest sentit, la ciutat reprodueix i és reproductora dels mateixos valors patriarcals estructurals, ja que a més, segueix presentant les dones com a objectes sexuals o productes de consum visual, legitimant així, la violència als carrers.

Festes Majors: La clau per a la construcció d’unes festes feministes és identificar els elements d’opressió i influència patriarcal: el model d’organització horitzontal, la programació (garantint la presència de les dones en escenaris), els elements visuals (les imatges utilitzades en la difusió, el llenguatge inclusiu, la representació de les diversitats, etc.), la divisió sexual del treball (homes realitzant feines i tasques que impliquen esforç físic mentre les dones s’ocupen del guarnit…), gestió de l’espai públic (garantint la comoditat i seguretat de les dones, condicionant l’espai públic o bé la separació per binarisme als lavabos) i finalment, la reflexió feminista contínua i explícita dedicant espais concrets per a treballar la qüestió, com per exemple, l’elaboració de protocols de resposta col·lectiva per fer front a les agressions sexistes. Festa sí, lluita també. Continua llegint

Per què posar les cures al centre de les nostres vides?

Les companyes de l’Associació Cuidadors Familiars de Gràcia porten uns mesos fent campanya per reivindicar el reconeixement de la figura de la cuidadora familiar i reclamar la creació d’un Centre de dia públic al barri de Gràcia. Des de l’Assemblea de Dones Feministes de Gràcia volem recolzar les nostres companyes i posar sobre la taula el debat sobre les cures.

A Gràcia només existeix un centre de dia públic, el qual acumula una llista d’espera considerablement extensa. El cas del nostre barri no és una excepció, ja que la majoria de centres i residències tenen la mateixa situació. Com a conseqüència, totes les cures que necessiten les persones dependents recauen en la família i, freqüentment, en les dones. És així que les cuidadores i la gent amb dependència es veu privada de serveis públics per atendre les seves necessitats per tenir una vellesa i una vida dignes. A més a més, s’ha de tenir en compte que el preu de les residències públiques gira entorn dels 1.000 euros mensuals, preu pràcticament inassequible per la gran majoria de la població. Amb un servei que s’autoanomena públic però que té aquest cost econòmic, l’única alternativa per les famílies és responsabilitzar-se del 100% de les cures, moltes vegades de manera no professional. És per això que demanem serveis públics que no excloguin als usuaris econòmicament al barri de Gràcia, així com un nou centre de dia. Continua llegint

[Diss. 27/05] a les 17:30h Jornada sobre violència obstètrica i ginecològica a l’Ateneu Llibertàri de Gràcia

La VIOLÈNCIA OBSTÈTRICA és apropiar-se del cos i dels procesos reproductius de les dones, fent perdre la capacitat de decidir sobre els seus cossos i la seva sexualitat.
Volem ser-ne conscients perque les dones que ho vulguin puguin decidir com, on i quan parir.

És per això que que us convidem a participar a la Jornada sobre violència obstètrica i ginecològica el dissabte 27 de Maig a les 17.30h a l’Ateneu Llibertàri de Gràcia. (C/ de l’Alzina,5 )

Ens acompanyarà l’Anna Moreno (Casa de Naixements Migjorn), la Marta Busquets (Associació Dona Llum) i la monologuista Maria Rovira.

Us hi esperem a totes!

salut

Llibertat per a Sara i Izar

Diumenge passat, 15 de gener, els diaris publicaven el següent titular: ‘La hija de la presa política Sara Majarenas, gravemente herida al ser acuchillada por su padre.’ La notícia redactada pel diari Naiz deia així: ‘Sara Majarenas, presa política natural de Intxaurrondo, e Izar, su hija de casi tres años, viven en la cárcel de Picassent. Este fin de semana la niña salió para estar con su padre, un ex preso social. Ayer el padre acuchilló, al menos, dos veces a la niña.’

La gravetat d’aquest episodi concret ens ha portat a fer una anàlisi més general de la situació que viuen les dones a les presons. En el cas de les preses polítiques basques s’han d’afegir els factors de les polítiques penitenciàries de l’Estat espanyol i l’Estat francès, així com les mesures de dispersió que no són més que mesures d’odi i de càstig que s’imposen a les/els preses i als familiars.

La presó es la representació més cruel de l’heteropatriarcat, la qual ha sigut creada pels homes per castigar els homes. És a dir, les dones han de suportar un càstig doble, ja que, a part de la pena imposada, es troben que ni l’arquitectura ni les directrius de les presons estan preparades per a allotjar-les. En el cas de les dones i persones dissidents, la presó és una eina per reconduir-les, per ensenyar-los (o imposar-los) el camí correcte. L’objectiu de les polítiques penitenciàries és reconstruir dones normatives i això passa per les mil expressions d’opressió que pateixen les dones preses: tallers de costura i cuina, control sobre el seu propi cos i la seva sexualitat, límits per viure les relacions sexo-afectives i la maternitat d’una manera lliure i sana, etc.

Pel que fa al cas de Sara Majarenas i la seva filla, veiem que conflueixen diverses expressions de violència masclista, ja que l’agressor ha fet servir la nena per fer mal a la mare. La filla, la qual ara mateix està ‘estable dins de la gravetat’, farà tres anys el març, edat límit per a les criatures per viure amb les seves mares dins de la presó. Es preveu que la presa basca surti l’abril del 2018, després de complir íntegrament la condemna imposada.

A continuació us deixem una lectura interessant sobre el cas:

Por Izar y por justicia, que liberen ya a Sara Majarenas

Dañar a una mujer a través de sus hijos es una de las manifestaciones más viles y perversas del patriarcado. Si esa mujer se encuentra en prisión, su hija no tiene ni tres años y durante un permiso el padre la apuñala abandonándola al borde de la muerte, la indefensión y la impotencia adquieren grados inmensos y esa acción adquiere un carácter terrorífico. Así ha sucedido en el caso de la presa vasca Sara Majarenas y su hija, Izar. Afortunadamente, el agresor erró y la niña sigue en estos momentos peleando por su vida en un hospital en Valencia, donde madre e hija estaban dispersadas. En estos momentos críticos, ellas y su familia merecen la solidaridad de la sociedad vasca y la diligencia de sus instituciones.

Requieren de una gestión urgente para su liberación por parte de los responsables políticos vascos. Toda la diplomacia institucional que se haga en este sentido y toda la presión social que se acumule impedirán que se agrave más esta situación. Independientemente de estos hechos, Majarenas cumple todos los requisitos que la ley impone para acceder a su libertad. En marzo Izar cumplirá tres años e iba a ser apartada de su madre. De obligarle a cumplir íntegra su condena, Majarenas pasaría alrededor de otro año extra en prisión, alejada de su hija y su familia. Estos son los escenarios que se denunciaron el sábado en Bilbo, los que hay que evitar a toda costa. De lo contrario, el sadismo y la venganza de la política penitenciaria española adquiriría una nueva cota de crueldad e injusticia.

Porque, en justicia, Sara Majarenas y el resto de presas y presos que están en su situación deberían estar en Euskal Herria y libres, incluso según las leyes españolas. Porque, en todo caso, en este momento lo prioritario son los derechos y las necesidades de su hija, dado que ambas han sido víctimas de una agresión machista. Yporque no es normal que un Estado sea tan despiadado, necio e indecente como para no entender y gestionar humanamente un caso así.

Publicat en Naiz, el 17/01/2017