MANIFEST

EN DEFENSA DE LA SOBIRANIA DE LA REPÚBLICA BOLIVARIANA DE
VENEÇUELA, NO A L’AGRESSIÓ IMPERIALISTA DELS ESTATS UNITS A
L’AMÈRICA LLATINA
EXIGIM LLIBERTAT IMMEDIATA DEL PRESIDENT DE VENEÇUELA NICOLÁS MADURO I
LA SEVA ESPOSA I DIPUTADA DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CILIA FLORES

L’agressió militar de l’imperialisme nord-americà a la República Bolivariana de Veneçuela el passat
3 de gener de 2026, amb l’objectiu declarat públicament per Donald Trump d’apoderar-se dels seus
recursos petrolífers, energètics, i altres riqueses, és d’enorme gravetat, vulnera la legalitat internacional i
la Carta de les Nacions Unides.

Després de bloquejar les aigües de Veneçuela amb el desplegament de la força naval dels Estats
Units al Carib, bombardejar llanxes i vaixells de pesca ocasionant més de cent assassinats amb la falsa excusa
de narcotràfic, segrestar vaixells que transportaven petroli des de Veneçuela a altres països del món, Estats
Units va fer un pas més en l’escalada bèl·lica amb el recent bombardeig de Caracas i altres territoris de
Veneçuela, que ha ocasionat desenes de morts i ferits, amb l’objectiu de facilitar l’opera

Aquest segrest criminal crea un precedent molt perillós per a la pau, els drets i la convivència al
món: Cal exigir la seva llibertat immediata, i portar als tribunals internacionals el principal responsable del
segrest, el president dels Estats Units Donald Trump i els seus còmplices.

Una vegada més, la classe treballadora, el poble conscient dels seus drets i necessitats, les nacions
sobiranes del món s’han d’unir en un ampli front per aturar l’espiral bel·licista de l’imperialisme dels Estats
Units i derrotar-lo. Les organitzacions socials, cíviques, sindicals i polítiques que subscrivim aquest Manifest, cridem a la ciutadania a mobilitzar-se.

També apel·lem a la ciutadania a exigir al govern de l’Estat espanyol l’adopció de mesures efectives
de solidaritat amb la República Bolivariana de Veneçuela, i de dissuasió al govern dels Estats Units tancant
immediatament l’ús de les bases de Rota i Morón de la Frontera; com també la sortida de l’OTAN.

Finalment, cridem al poble solidari i antiimperialista, a mobilitzar-se per aquests objectius i
participar en les diverses accions de protesta, i en la convocatòria de la manifestació el dissabte 17 de gener,
a les 17 hores, a Jardinets de Gràcia

Pots llegir el MANIFEST SENCER AQUÍ.

PROU AGRESSIONS IMPERIALISTES A VENEÇUELA I AMÈRICA LLATINA!
LLIBERTAT NICOLÁS MADURO I CILIA FLORES!
SORTIM DE L’OTAN!
VÁYANSE AL CARAJO YANKEES DE MIERDA!

Autodefensa feminista com a eina de lluita (2)

Feministes de Gràcia heu sigut pioneres en l’establiment de protocols per gestionar les violències masclistes. Tant, que us van acabar trucant per ser part de la taula d’abordatge de la violència del Districte, el 2017. Com treballeu el protocol des d’aquesta vessant?

Per nosaltres els protocols són eines d’autodefensa i el seu principal objectiu és la construcció d’espais segurs per a les dones i dissidències sexuals i de gènere. Nosaltres gestionem protocols contra les agressions masclistes i LGTBIfòbiques als espais d’oci, que sabem que son contextos molt particulars, diferenciats dels de casals, ateneus i espais de militància que ofereixen altres possibilitats.

L’aposta política de Feministes de Gràcia ha estat sempre doble: d’una banda, la generació de contingut i discurs transformador de la mà dels espais de base, autogestionats, populars i anticapitalistes; d’altra banda, la demanda de responsabilitats a l’administració pública, en el nostre cas, a Districte de Gràcia. 

Fa 8 anys que formem part de la Taula d’abordatge de violències masclistes al Districte de Gràcia, on ens coordinem amb els diferents agents que intervenen en l’abordatge d’agressions masclistes i LGTBIfòbiques a la Festa Major de Gràcia. Ho fem per incidir i tensionar a l’administració pública des del feminisme anticapitalista i perquè creiem que hem de ser estratègiques. En aquesta Taula és on s’obre el camp de batalla i de debat, on custodiem l’autodefensa i les eines que ens són pròpies  i que tenim consolidades després de tots aquests anys de trajectòria. No volem ni un pas enrere en qüestions com la seguretat veïnal o el reconeixement del moviment popular en la lluita per fer de Gràcia un barri feminista.

Com us ha afectat la institucionalització dels protocols? 

Les conseqüències positives són evidents: més recursos destinats a l’abordatge de violències; validació de l’eina dels protocols més enllà dels espais autogestionats; validació del punt lila i la comunitat com a agent de seguretat (més enllà de la lògica policial); professionalització d’aquest acompanyament.

Les conseqüències negatives pel moviment feminista autònom estan situades sobretot al voltant de la desresponsabilització, l’assistencialisme, la victimització i el reforç de la validació al sistema com a agent exclusiu de la reparació de les violències masclistes. La professionalització que comentàvem com a conseqüència positiva també es situa aquí, doncs, hem observat que la capitalització i tecnicisme de les violències masclistes i el seu abordatge es tradueix en què el moviment popular no s’ho sent propi i està tendint a externalitzar aquesta qüestió a entitats mercantils que moltes vegades precaritzen les treballadores, en la seva immensa majoria dones i identitats dissidents.

Davant de tot això, en primer lloc, tenim el risc de perdre la dimensió col·lectiva de l’autodefensa, allunyant-nos del “si ens toquen a una, responem totes”. Nosaltres entenem que les violències que rebem les rebem pel fet de ser dones o dissidències, no pel que haguem fet o dit, per tant, que tenen un component estructural claríssim. En segon lloc, si perdem de vista això i desapareix la resposta col·lectiva, estem posant el  focus en una gestió individualitzada i centrada en casos concrets. També denunciem que s’han destinat més recursos a l’abordatge de les violències masclistes, però sovint els serveis especialitzats en violències masclistes són precaris i infrafinançats, generant un greu impacte sobre les treballadores, les seves condicions i la qualitat del servei. En tercer lloc, no podem obviar que en el moment en què intervé la policia, l’abordatge no serveix per a tothom, doncs, exclou a les persones que es troben en situació administrativa irregular, a persones amb casos repressius oberts, i exclou a totes aquelles persones que no identifiquem a la policia com el cos de seguretat. Això se suma la revictimització que sovint pateixen moltes de les persones agredides arran de la intervenció policial. Per últim, una de les conseqüències més significatives és que s’ha reduït l’atenció amb els protocols com a element únic del punt lila. Cal recordar que els protocols han constituït, més enllà de l’abordatge, una eina de sensibilització important i de visibilització del feminisme. Actualment, els protocols ens han de servir com a excusa per pensar com construir espais feministes.

Tot i el procés d’institucionalització, els protocols no han deixat de ser una eina d’autodefensa pròpia dels moviments feministes. Tanmateix, aquest context descrit ha modificat el paradigma d’ús i interpretació. Per nosaltres és clau la necessitat de recuperar-ne el sentit polític original: reforçar els espais feministes i connectar amb la pràctica de l’autodefensa.

Quina creieu que ha de ser l’aposta política per seguir treballant l’autodefensa?

Seguir apostant i treballant per l’autodefensa feminista com a eina necessàriament col·lectiva, com una eina de contrapoder i d’autonomia. Perquè parlem d’autodefensa feminista, però també en els altres àmbits del capitalisme que ens oprimeix: autodefensa laboral i d’habitatge a través del sindicalisme, o autodefensa contra el feixisme. L’autodefensa feminista és més que defensar-se d’una agressió: és pràctica quotidiana, és organitzar-nos davant d’un sistema que ens precaritza i penalitza, i és cuidar-nos entre nosaltres perquè l’estat capitalista no ho fa.

Per fer-ho necessitem generar un moviment fort, a través de xarxes com la Xarxa de Feministes Anticapitalistes dels PPCC, a escala territorial, però també seguir construint xarxes comunitàries fortes a escala local, als nostres barris i entorns més pròxims.

Autodefensa feminista com a eina de lluita (1)

El passat 11 de novembre, en el marc del 25N, Feministes de Gràcia vam organitzar una taula rodona sobre Autodefensa Feminista. Davant la cooptació i l’assimilació institucional del moviment feminista, considerem imprescindible tornar a prendre l’altaveu, polititzar les nostres pràctiques i compartir les eines que sostenen les nostres lluites —com l’autodefensa— per seguir construint estratègies col·lectives i revolucionàries contra les violències masclistes.

La taula va estar orquestrada per la periodista Laura Tapiolas, a l’espai cultural La Violeta, al barri de Gràcia, i tan nosaltres com Feministes per l’Autodefensa —un grup de discussió i d’escriptura col·lectiva, format per militants feministes provinents de col·lectius i organitzacions diferents— vam exposar la preocupació davant de la proliferació de discursos que, en nom del moviment feminista, qüestionen les estratègies de l’autodefensa titllant-les de “punitivistes”, “puritanes” o “castigadores”. Alhora que, de retruc, neguen la idiosincràsia del continuum de les violències masclistes i, de manera més o menys explícita, perpetuen la seva impunitat.

Què entenem per autodefensa feminista? Com la practiquem?

Entenem per autodefensa la defensa pròpia i dels teus iguals; la pràctica legítima de reconèixer, prevenir i respondre davant de violències (en aquest cas masclistes) que són estructurals.

Quan diem que són estructurals volem dir que no són ni qüestions aïllades ni conflictes personals: son fruit d’un sistema que ho sustenta. És a dir, una agressió no apareix del no-res, sinó que hi ha tota una estructura que la legitima, des dels estereotips i mandats de gènere que sembren el terreny, fins a les accions de menyspreu, la violència sexual i els feminicidis.

I quan parlem de violència masclista parlem de mecanismes de control i opressió del sistema patriarcal per mantenir la seva estructura de privilegis. Un sistema que utilitza la violència per disciplinar-nos, limitar-nos i marcar els límits del que podem ser i fer, assegurant-se així que no sortim del lloc que ens ha volgut assignar.

Considerem que es pot practicar de forma individual a partir de posar límits i respondre a una agressió, però té una dimensió necessàriament col·lectiva, tant en la tasca d’identificació, com en la resposta, pels motius que venim exposant. 

I per això, l’autodefensa esdevé imprescindible.

Considerem que es pot practicar de forma individual a partir de posar límits i respondre a una agressió, però té una dimensió necessàriament col·lectiva, tant en la tasca d’identificació, com en la resposta, pels motius que venim exposant.

I no hi ha una sola manera de practicar l’autodefensa, sinó que l’acció política del moviment feminista es basa en aquesta pràctica constant i diversa. Per exemple:

1. Practiquem autodefensa feminista quan organitzem manifestacions nocturnes per ocupar i reivindicar l’espai públic i la nit que, per la nostra socialització de gènere, sempre se’ns ha volgut negar.
2. També ho fem amb els múltiples bloquejos de carrers i vies de trànsit amb el cos a les vagues generals, per mostrar que si les agressions masclistes aturen i tenen un impacte en les nostres vides, nosaltres aturem el que faci falta: la vida, la producció o la festa.
3. És autodefensa feminista també les múltiples formacions i tallers que organitzem arreu que tracten formes d’autodefensa física i psicològica de les agressions.
4. I també és autodefensa feminista les campanyes de boicot o els escratxes massius i col·lectius que fem per assenyalar masclistes en la nostra quotidianitat, i ho fem juntes per tenir més força.
5. I potser també ho és quan des del moviment decidim enfortir la nostra pròpia organització i moviment, sigui local o sigui des de la Xarxa de Feministes Anticapitalistes del PPCC, per resistir als intents d’absorció i assimilació del feminisme liberal, la institucionalització de la lluita o l’intent de cooptació del discurs més mainstream per part de les TERF.

I òbviament una de les eines d’autodefensa feminista que com a moviment s’ha tret més pit perquè és una de les formes, com hem dit abans, que està més consolidada i que suposa un impacte directe en la millora de les condicions de moltes dones, per viure lliurement l’oci, participar d’espais segurs de militància o espais polítics on no es toleren agressions masclistes són els protocols contra les agressions masclistes.

En definitiva, considerem que l’autodefensa feminista és precisament no delegar la nostra defensa a tercers, no perdre la nostra agència en qualsevol forma d’incidir, denunciar i sobreviure a situacions de violència, ni cedir la nostra protecció als homes, a empreses privades ni a l’estat capitalista. És un procés col·lectiu que parteix de reconèixer les opressions que ens travessen i, alhora, de reivindicar la nostra capacitat d’organització i resposta. No som passives. Ens sabem subjectes polítics i actuem juntes per defensar-nos i transformar les condicions que ens violenten amb tots els recursos que tinguem a l’abast.

Per què creiem que és necessari parlar-ne en un moment com aquest?

No podem obviar que venim d’un cicle de mobilitzacions en què el feminisme ha passat de ser, en gran part, un moviment desconegut a guanyar un ampli reconeixement social i discursiu, fins al punt d’haver estat acceptat, legitimat i incorporat als discursos socials i de l’administració pública. 

Les victòries del moviment feminista han provocat d’una banda, guanys de drets i de relat, i d’altra banda, la reacció violenta de l’extrema dreta, que s’ha consolidat amb discursos d’odi i repressió, especialment en temes de llibertat sexual i de drets de les dones i dissidències sexuals i de gènere. Aquest auge del feixisme també inclou els discursos TERFs, que busquen excloure les dones trans del moviment feminista, alhora que el racisme es fa més evident a través de polítiques d’exclusió contra migrants i refugiats. 

Si ens enfoquem amb les vagues feministes — en els debats i l’organització al voltant d’aquesta eina de lluita i jornada combativa—, observem que, d’una banda, existeix un feminisme organitzat amb intencionalitat revolucionària anticapitalista, i d’altra banda, existeix un feminisme que no té voluntat de trencar amb les estructures de dominació del sistema, perquè és de caire reformista, a tot estirar. Aquest últim és el que tendeix a copsar els discursos del moviment de base, amb l’únic objectiu de portar-ho a les institucions, proposar canvis superficials què només beneficien a unes poques, i permetre que el sistema continuï reproduint totes les seves formes de violències. Val a dir que, positivament, amb motiu de la institucionalització, s’han vist avenços tangibles en àmbits múltiples: jurídic, institucional, mediàtic, polític, social. Però aquest “feminisme liberal” —que no és nou, però que s’està imposant pel context partidista— ha blanquejat i buidat de contingut el concepte de Feminisme. Alguns noms d’aquesta corrent són Carmen Calvo i altres polítiques del PSC/PSOE, punitivistes i trànsfobes que proliferen la perspectiva de victimització de les dones. És important recordar que el reformisme no persegueix la fi de les desigualtats estructurals.

Contrari al “feminisme liberal”, en el debat públic actual està tenint ressò mediàtic el feminisme que s’autoanomena antipunitivista, encapçalat per autores com Laura Macaya. Aquesta corrent presenta una crítica a la tendència d’institucionalitzar les reivindicacions feministes, assenyalant els riscos de delegar a cegues la lluita per la justícia a l’Estat, i en particular a l’aparell punitiu. Des del moviment feminista anticapitalista autònom compartim aquesta desconfiança envers el sistema patriarcal, racista i classista que rarament aporta una reparació real a les persones que han viscut situacions de violència masclista. De fet, es que ens és propi —i previ a aquesta corrent— l’assenyalament de la violència institucional i el problema de la revictimització que es dóna sovint als processos de denúncia judicials. Nogensmenys, aquest “feminisme antipunitivista” aplica la crítica a les pràctiques dels moviments feministes autònoms, i a la totalitat de la teoria feminista. Això, per a nosaltres, és problemàtic perquè sovint acaba qualificant de pràctiques punitives algunes estratègies d’autodefensa com l’expulsió d’agressors dels espais col·lectius o els protocols d’abordatge comunitari de les violències masclistes. Aquests discursos estan deslegitimant l’autodefensa feminista, confonent la responsabilitat exigida a l’agressor amb el càstig.

Nosaltres seguirem apostant i treballant per l’autodefensa feminista com a eina necessàriament col·lectiva, com una eina de contrapoder i d’autonomia. Perquè parlem d’autodefensa feminista, però també en els altres àmbits del capitalisme que ens oprimeix: autodefensa laboral i d’habitatge a través del sindicalisme, o autodefensa contra el feixisme.

Al barri de Gràcia, la lluita feminista segueix, per Festes Majors i dia a dia

Hem arribat al final de Festa Major de Gràcia i, un any més, Feministes de Gràcia fem balanç de com l’hem viscut, tant en els espais autogestionats com en els carrers i places que formen part de la Fundació Festa Major.

En primer lloc, volem expressar l’agraïment a totes aquelles que lluiten durant tot l’any per fer dels seus espais uns espais segurs per a totes. Els efectes que generen les aliances i la cohesió inter-col·lectiva no són en va i així s’ha evidenciat aquestes festes majors. Ens hem sentit fortes, recolzades, coordinades; hem format part d’un barri organitzat en autodefensa col·lectiva; les places i carrers han esdevingut una primera línia de contenció contra la massificació, la turistificació i les agressions masclistes, racistes i lgtbifòbiques. 

Gràcies a les estratègies prèviament ideades i als esforços per minvar la massificació de les festes, ens adonem del que ja veníem defensant: que els Punts Liles han de ser accessibles per poder complir amb la seva funció, és a dir, es tornen inútils dins d’un context massiu i, també, que el procés de turistificació descontrolat és una expressió més de violència masclista. 

En tant que vivim en un sistema cisheteropatriarcal, racista, capacitista, capitalista i  colonialista, sabem que les festes majors no estan absentes d’actituds de merda. Som conscients que en el context de festes majors les estratègies contra les violències masclistes que podem assumir són aquelles que dissuadeixen, detecten, responen i acompanyen a les situacions viscudes, en un temps passat o present, que els Punts Liles i les respostes comunitàries són això, respostes a les agressions. Assumim, malauradament, que no hi ha festes majors sense agressions masclistes. I que la normalitat és estar alerta, expulsar bavosos i la masculinitat tòxica per poder ballar i gaudir molt. D’aquí s’extreu que les dades dels Punts Liles han de deixar constància de violències, si no alguna cosa falla en la detecció de les situacions. Contràriament, el fet que es reportin casos als Punts Liles és senyal que es confia amb la seva funció.

En aquesta línia, quasi cada nit, a Gràcia s’ha intervingut i acompanyat casos de violència masclista psicològica i física greu en l’àmbit de la parella, sent la tipologia de violència més atesa. A més a més, hem tingut coneixement d’una agressió sexual, grupal, greu i denunciada, ocorreguda la nit del 16 al 17 d’agost, per la qual es va decidir, a escala de barri, aturar durant 15 minuts la música, el consum a barra i les activitats. Paral·lelament, hi ha hagut agressions lesbofòbiques en locals d’oci nocturn i restauració, algunes gestionades satisfactòriament per les treballadores. I, en general, s’ha viscut sexisme per part d’homes cis que increpaven, tocaven sense consentiment, forçaven petons i ofenien sexualment a les veïnes que controlaven els accessos a places i carrers. 

Tant les respostes dels Punts Liles, com les gestions de les treballadores dels locals d’oci nocturn, com les expulsions dels increpadors per part de les veïnes són el reflex de la força i la solidaritat veïnal, perquè si ens toquen a una, ens toquen a totes! 

Aquesta normalitat que descrivim i que inclou les violències masclistes ha d’erradicar-se. Per això treballem tot l’any amb estratègies preventives i de sensibilització. Aquelles persones que arriben de nou a celebrar la Festa Major, més val que estiguin a l’altura.

La nostra lluita, la de les veïnes organitzades, és la defensa d’unes festes populars, lliures d’opressions i d’unes vides dignes i anticapitalistes. El barri de Gràcia resisteix, la lluita feminista segueix, dia a dia!

Firmat: Feministes de Gràcia

Un barri amb veïnes és un barri més segur

Publicat a L’Independent de Gràcia. Juliol 2024.

La Festa Major de Gràcia és la cita anual on Feministes de Gràcia incideix des del 2014 a través del protocol d’abordatge de les violències masclistes. Una eina que ha evolucionat amb els anys i ha demostrat la seva estricta vigència i capacitat d’abordar problemàtiques més enllà de les agressions en si mateixes en entorns d’oci. Sota aquest pretext, reflexionem sobre com ens sentim segures al nostre barri: amb un abordatge comunitari i popular de la seguretat.

“Ser babós no és lligar, és assetjar”. Avui ja no es posa en dubte: els debats sobre les formes de sexisme contra les dones i identitats dissidents fa temps que copsen l’escena pública. Aquest no era el paradigma al 2014, quan vam impulsar, amb aquest lema, la primera campanya per conscienciar de les violències masclistes a la Festa Major. La demanda era contundent: gaudir de la festa i la nit. S’encetava al barri una mirada crítica sobre els espais populars d’oci i ja portem una dècada de feina, pressions, aliances i victòries.

Aquell mateix any, vam redactar el primer protocol d’abordatge de les violències masclistes, que va néixer com a resposta activa, col·lectiva i autogestionada. Alhora, els Punts Liles han estat cada cop més indispensables: una forma d’autodefensa i construcció d’estratègies d’acció directa que han posat el feminisme a l’agenda política i pública. L’impacte del cas de La Manada a San Fermines va ser l’espurna que va permetre que les institucions recollissin l’urgència de la prevenció i abordatge del masclisme.

Al nostre barri, a partir d’exigències contundents i repetides de Feministes de G. es va crear la Taula d’abortatge de les violències masclistes amb el Districte i la Fundació Festa Major. Així, el nostre protocol, fins llavors aplicat en espais autogestionats, va ser punt de partida de la relació amb la institució. Un terreny que reivindiquem i seguim batallant per ampliar, des del feminisme de base i autònom.

Des de l’inici del protocol, centenars de veïnes han rebut formacions per posar-lo en pràctica, generant una consciència de que prevenir, abordar i donar resposta al masclisme és responsabilitat de tothom. També apostem per un discurs feminista present al barri a través de cartells i lemes; donar respostes col·lectives a les agressions (“si ens toquen a una, ens toquen a totes”); xarxa veïnal per generar una sensació de seguretat i pertinença; espais que tinguin en compte la diversitat de gent, edat i activitats no només pensades pel consum d’alcohol. 

Malgrat que les violències masclistes són ben presents en el nostre imaginari col·lectiu i realitats quotidianes, la consciència política per abordar-les ha minvat. A més, la gentrificació i la massificació turística de les festes ens han desposseït de la noció de barri com a espai on totes ens reconeixem, i hem delegat als cossos policials i empreses privades la gestió de la seguretat. Per això, des de Feministes de Gràcia cridem a recuperar el poder transformador de l’acció comunitària i popular per continuar lluitant contra les agressions.

Firmat: Feministes de Gràcia

El poder del vençut. Un exercici de memòria col·lectiva

El passat 23 de novembre, l’Espai Jove La Fontana va acollir una taula rodona sobre punts liles en el marc de l’oci nocturn, per debatre sobre les necessitats i les inquietuds que ens sorgeixen a l’hora d’organitzar-los. Per a l’ocasió, es va convidar a les professionals del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS) i la Cooperativa Cúrcuma, i també a les militants de les assemblees feministes Nèmesi del Coll, Cortsenques Dissidents i Lluna del Clot. L’esdeveniment es va anunciar per xarxes socials, acompanyat d’un text excitant que posava en valor la diversitat de mirades i praxis que participarien en la taula de debat, tot acollint a punts liles professionalitzats i punts liles autogestionats. Però, i Feministes de Gràcia? On quedem nosaltres, l’assemblea feminista del barri on es celebra la taula rodona? Per què no ens ha arribat mai una invitació a formar-ne part?

De veritat que nosaltres celebrem aquesta ocasió, considerem que està molt i molt bé que succeeixi. El debat en si ens alegra i l’aposta per la diversitat de protocols més o menys impunes o més o menys punks, encara més. Perquè de fet, Feministes de Gràcia som part de la taula del protocol contra les agressions masclistes del Districte de Gràcia, en tant que col·lectiu referent dels punts liles autogestionats del barri i com a col·lectiu que va veure néixer el primer punt lila de la ciutat de Barcelona, l’any 2014, gràcies a la feina combativa de les dones del barri. Avui dia, parlar de punts liles està a l’ordre del dia, però llavors ningú sabia de què parlàvem. I així, tres anys després d’aquell primer protocol d’agressions masclistes, el Districte ens va convidar a participar de la Taula d’Abordatge de les violències masclistes, reconeixent la feina militant del moviment social per erradicar les violències que patim les dones en l’àmbit d’oci nocturn. 

Formar part d’aquesta taula de Districte vol dir que, any rere any, treballem perquè el model híbrid entre col·lectiu feminista i ajuntament funcioni, no cendint en res del que hem aconseguit i recolzant cada petita i nova victòria. Recordem que d’aquest protocol en fem ús a les Festes Majors, a Foguerons i en moltes d’altres festes del barri. Llavors, perquè no se’ns considera un col·lectiu digne de participar de la taula rodona que organitza l’Espai Jove La Fontana? Potser és que els cal recordar d’on venim, els orígens i el recorregut que afecta a l’Espai Jove, perquè creiem que la resposta a la nostra pregunta hi té tot a veure. 

Entre l’any 2006 i 2007, l’Ajuntament va aprovar l’estratègia social de fer un Espai Jove a cada Districte. En saber-ho, l’Assemblea de Joves de Gràcia, l’Ateneu Popular de Vallcarca i 7 caus i esplais del territori van crear la Plataforma d’Entitats Juvenils de Gràcia (PEJG), amb la motivació de fer un Espai Jove al barri que fos de gestió veïnal, donant peu a fer activitats i política social en resposta al territori. D’aquesta manera s’apostava per defensar un model de Casal que fos per a les Joves de Gràcia, no de Barcelona com ho és ara, i que no tingués cap ingerència de partits sinó que fos gestionat per entitats juvenils de Gràcia. 

A l’altra banda, des de Districte, però, el que es volia era que l’Espai Jove de Gràcia fos la seu del Consell de Joventut de Barcelona (CJB) amb una gestió compartida entre Districte, CJB i entitats gracienques, a la qual cosa la PEJG es va oposar rotundament. L’Ajuntament no va escoltar mai ni les reivindicacions ni les propostes.

Després d’anys de lluites, el febrer del 2009 obria l’Espai Jove la Fontana. Paral·lelament va sortir a concurs públic la vacant per a la seva gestió. La PEJG va presentar un projecte de gestió ciutadana per evitar la mercantilització de l’espai. Però Districte va ignorar la proposta i va donar-la a l’empresa “Iniciatives i Programes SL.” , propietat d’un militant del PSC i a més a més investigada per la fiscalia anticorrupció. Davant d’això, la PEJG va recollir 2.900 firmes de veïnes per reclamar el pla de l’autogestió. Mentre s’esperava una resposta a la proposta, els i les joves de la PEJG van acampar a la Plaça de la Vila. La resposta va arribar a les poques hores: no a la autogestió veïnal i una acusació a la PEJG acusant-la de xantatge. Ah! I una cosa més: van enviar la policia a buidar la plaça de forma violenta. 

Tanmateix, la PEJG va decidir seguir treballant a l’Espai Jove, però després de molts xocs amb les gestores gran part dels membres d’entitats de la PEJG juntament amb altres persones de la Vila de Gràcia van optar per ocupar el local, i d’aquí va sorgir el primer Casal Popular Tres Lliris.

La història continua entre espais autogestionats i espais institucionals. Feministes de Gràcia, com a hereves d’aquesta lluita, reivindiquem la història de la Vila de Gràcia, perquè és una construcció col·lectiva que no es pot ni invisibilitzar ni fer desaparèixer. Perquè no volem oblidar-la, ni aquesta ni la nostra lluita com a feministes, amb tot el que hem aconseguit lluitant i confrontant l’heteropatriarcat capitalista.

Diuen que la memòria és el poder del vençut, i nosaltres no oblidem el que fa 15 anys que el jovent de Gràcia denuncia: que l’Espai Jove La Fontana és un bolet, un espai on es consumeixen serveis oferts per tècniques de tota mena que mai han tingut cap connexió amb el territori on treballen. Per nosaltres, el fet de no tenir-nos en compte a l’hora de preparar aquesta taula és una evidència més.